L'Indra em diu que
Port Antonio, la darrera etapa del viatge, m'agradarà molt. Fins ara hem estat voltant per Kingston, per l'oest, pel nord i ara anirem al nord-est. Diuen que és la part més bonica i de les menys turístiques de l'illa. I hi anirem a relaxar-nos i a gaudir de la companyia de dos vascos de Vitòria-Gasteiz que hi viuen des fa un un cert temps, la Cathy -que treballa de mestra a una escola- i en Pity -que és baixista i que intenta buscar-se la vida amb la música-.
Al migdia pugem al minibus de torn. No hi ha lloc per seure perquè l'hem agafat on l'Indra té el piset, a les afores, i no pas a l'estació d'autobusos, i és clar, va a petar. Però és igual, no vindrà d'aquí després de tots aquests dies. O potser sí, perquè ens esperen dues hores de viatge i hem de fer un altre port de muntanya d'incomptables curves i amb l'asfalt en mal estat per les
Blue Mountains. Al cap de quasi una hora puc seure una estona i més tard ho fa l'Indra, s'ha acabat de fer equilibris constantment i d'agafar-se a banda i a banda, on es pugui, i intentant no caure a sobre de ningú.
Una mica marejats arribem a Porti, com diuen ells. L'Indra ja coneix el terreny i és fàcil rebutjar qualsevol oferiment de taxi, tot i que la sensació és que aquí tot va més tranquil. Arribem al bar on hem quedat amb la Cathy i en Pity, ens presentem i comencem a xerrar. El bar en qüestió és d'uns alemanys que porten molt d'anys a Port Antonio. Miro la carta per triar alguna cosa per menjar i... ooooooooooooh!!! hi veig pasta -que no se'n veu a fóra dels circuits turístics- a bon preu. Avui dinaré uns espaguetis a la bolonyesa. Quasi em cauen les llàgrimes quan me'ls porten, al final un se'n cansa de tants dies de pollastre, peix o cabra (que també n'hi ha moltes) amb arròs i amanida. Bé, confeso que un dia vaig anar a burguer..., cosa que no faig mai de la vida a Girona. En fi, ja se sap...
La Cathy i en Pity, que són encantadors, en ofereixen que anem a dormir a casa seva aquests dies. Amb l'Indra ja es coneixien de feia 20 dies però amb mi fa només fa una estona que ho hem fet, i ens estan oferint casa seva, quina parella més maca!!! La veritat és que s'agraeix moltíssim poder acabar el viatge així. Des de la terrassa de casa seva es veu una part de la badia, i tot i que fosqueja, s'intueix la bellesa d'aquest lloc. Al vespre tornem cap al centre i tastem el famós jerk chicken de Porti, boníssim!, tot i que no sabria dir si és millor o pitjor que el de Negril. Tornem a la casa i la fem petar fins tard, quan un se sent a gust en un lloc i amb un gent les paraules (i els sentiments) surten fluïdament i no acabaries mai de parlar.
Divendres 12 de febrer, la Blue LagoonL'endemà al matí, amb la llum de dia, quedo bocabadat amb la vista de la badia. Aquest lloc és preciós.
Una mica més tard anem cap a la Blue Lagoon, un altre dels llocs idílics de l'illa. És tracta d'una llacuna que s'omple d'aigua dolça provinent de les muntanyes i que desemboca al mar per un extrem. Les tonalitats verd-blau-turquesa que agafa l'aigua són precioses. En aquest indret s'hi han rodat algunes pel.lícules.
Un home que ronda per allà ens comença a acompanyar, ens fa passar per sobre una tanca semiderruïda i ja intuïm que ens demanarà diners a canvi. Quan arriba el moment que esperàvem, l'Indra, amb la seva calma Jamaicana li diu que ni li hem demanat que ens acompanyi ni ell ens ha avisat que, com ens diu, estem una propietat privada i hem de pagar per ser-hi. L'home queda com aturat i ens diu que tenim raó i que ens quedem el temps que volguem. Minuts més tard apareix un segon home i ens pregunta que si li hem pagat alguna cosa a l'altre, perquè ell és el que cuida l'indret i no hem de pagar res a ningú, ni tant sols a ell. En fi... Jamaica, no problem!
Ens apalanquem per allà i deixem que el temps s'aturi, si és que no estava prou aturat...
De tornada a Porti anem al bar d'ahir a passar la tarda-vespre. Allà conec a la Cristina, una arquitecte que ara mateix es dedica a ajudar a gent necessitada a l'Àfrica i que de tant en tant fa el mateix a Jamaica. També apareixen per allà altres whities, entre ells en Nando, de qui parlava a la primera crònica. Casualment el dilluns ha d'anar a l'aeroport de Kingston i podré anar amb ell, genial, m'estalviaré el viatge amb el minibus a petar de gent i amb un conductor sonat que va a tota pastilla. Em penso que aquí no tenen por de morir... Però la veritat és que per lo ràpid que van hi ha molt pocs accidents.
Dissabte 13 de febrer, the Frenchman's Cove i de marxa per PortiAvui faré el primer dia de platja des de que sóc a Jamaica, anirem a The Frenchman's Cove, un altre lloc preciós i on també s'hi han rodat algunes pel.lícules. Allà hi ha un complex de cabanes on hi ha en Mariano, un dels whities que vaig conèixer ahir al bar.
Un riu d'aigua cristal.lina i força peixos desemboca al mar per un costat de la platja. La mescla de les aigües crea tot un gradient de temperatures, corrents... que encara afegeixen més singularitat a l'esclat de colors verd, blau, turquesa i el blanc de la sorra d'aquest lloc. Aquí el temps no existeix, l'únic que marca el ritme és la sortida i la posta de sol, que fa que decidim marxar.
A la nit anem al Roof Club. Avui es vigília de St. Valentí i aquí es tornen bojos, sobretot les noies. Elles es vesteixen amb vestidets per a l'ocasió i moltes s'han autoregalat alguna rosa, la qüestió és aparentar. La nit comença suaument amb música pastelera, de tant algun hit de música negra dels 80 i 90, algun reggae, per delit de l'Indra, i a mesura que van passant les hores el dancehall es va fer omnipresent. No tinc fotos de l'interior, però sí molts videos, dels quals faré un muntatge-resum que penjaré en els propers dies (espero). Amb fotos no hagués pogut captar el que sí que es veurà en els videos, l'ambient, les expressions, els crits, quan fan l'acció de disparar a l'aire quan un moment de la música els agrada, etc...
Diumenge 14 de febrerEns aixequem tard, ahir vam estar ballant fins tard. Anem al supermercat a comprar el dinar i el sopar, tornem, dinem, durant el dia ha anat plovent, no anem a banyar. Ens passem bona part del dia fent el gos, mirant el videos d'ahir -i rient molt-, jugant amb els nanos dels veïns, parlant pel messenger amb els pares i germans de l'Indra... El relax és total. Quan es fa fosc anem a donar una volta amb l'Indra. Tornem, sopem, l'Indra i en Pity van a un local on fan un concert, jo intento dormir però la música d'uns quants garitos a prop de la casa, que estan celebrant St. Valentí, ho impedeix. Ells tornen, ens posem a xerrar una mica més. Això s'acaba, demà cap a casa. Bona nit!
Dilluns 15 de febrer, és hora de tornar a casaHa estat plovent a bots i barrals. En Nando avança l'hora de sortida cap a Kingston per si les mosques. Tornant amb el seu cotxe faig més videos (el que deia abans, ja els penjaré). La visió que tinc ara del paissatge i de la carretera, assentat còmodament, ben ample, és força diferent i em puc fixar en l'espectacularitat del paisatge, de les muntanyes, de la vegetació...
Arribo amb temps de sobres a l'aeroport. Em poso a la cua per facturar i al cap de res se m'acosta una inspectora d'aduanes a fer-me quatre preguntes. Em demana que l'acompanyi fins a una taula i allà em registra la maleta i la bossa. Ni fumo ni porto res, senyora, no pateixi. M'he agafat l'interrogatori i el registre amb tanta calma i bon humor que crec que l'he desquadrat una mica. Refaig la maleta i quan la facturo em diuen que no puc seure al seient que havia reservat per poder estirar les cames. Em queixo, he pagat una mica més per això. Em posen a una classe superior a la turista, ya man!!! Bon viatge de tornada, cames estirades, més amplitud, més tranquilitat.
A Londres, prèvia ensumada d'un gos cercant drogues, m'esperen unes quantes hores de divagar per l'aeroport abans d'agafar el vol cap a Girona. A sobre, porta dues hores i mitja de retard. Finalment, al cap de 24 hores d'haver sortit de Port Antonio, arribo a Girona. És l'hora de sopar. Plou, fa fred, no hi ha ningú pel carrer, no sento música, ningú m'atabala... Benvingut a casa, s'han acabat les vacances, unes grans vacances. Sort que d'aquí a dos dies ja tinc bolos amb
Els Amics de les Arts, l'al.legria del moment.
