Jamaica (III), Ocho Ríos i Nine Mile

Dilluns 8 de febrer, objectiu Ocho Ríos

Avui fem el camí a l'inversa cap a Montego Bay. Per sort tenim l'experiència de l'anada, sabem que hem d'agafar un taxi, un minibus i esperar-nos una estona a Mobay, com l'anomenen ells, a que surti el bus cap a Ochi, com també n'hi diuen ells. I també en sabem els preus dels trajectes. I com que tenim la reserva feta del bus de Mobay a Ochi, doncs no problem! que és una expressió mooooolt utilitzada a Jamaica. Sí es clar, és la manera d'anar fent, Ya man, no problem!!! Durant l'espera a Mobay anem a donar una volta pel centre del que és la segona ciutat de l'illa, dinem per allà i tastem algunes fruites que no havíem tastat en la nostra vida; al primer moment sobta el gust i la textura, però de mica en mica... la qüestió és omplir la panxa!

Després de xupar-nos una altra peli horrible, arribem de fosc a Ochi, una població turística on fondegen grans transatlàntics. Però aquesta vegada hem mirat el plànol a la guia i una guest house on anar a dormir. O sigui que ja no anem perduts quan ens comencen a atabalar per taxis, habitacions, etc... Després de caminar uns pocs minuts des del centre de la ciutat trobem el lloc en qüestió, 25 US$, el que ja va sent habitual per dormir.

Sopem, sortim a fer unes birres, ens ofereixen de tot, per variar, i acabem en un antre on quasi tothom està xumbant rom, un altre dels productes típics. Quins personatges! Durant la sortida acabem xerrant una llarga estona amb un venedor ambulant de cds i dvds que, curiosament, no ens vol vendre res. El paio desprén una "flaire" de rom considerable, heus aquí la xerrera. I nosaltres, com que ja portem a sobre aquest ritme jamaicano, doncs xerra que xerraràs, riu que riuràs. I passem una gran estona, amb ell i amb un nano que diu que és barber i que vol tallar els cabells, la barba o fer-li no sé què a l'Indra. Als videos que hem fet hi ha fragments d'aquest anit, però s'haurà d'esperar a que els tingui editats per veure'ls. És el que té fer videos i més videos, que després se't gira una feinada de por. No problem!!!!


Dimats 9 de febrer, pugem a Nine Mile

Quan ens despertem i ens aixequem, que si a casa ja hi ha una petita diferència entre les dues coses aquí pot ser enorme..., veiem les magnífiques vistes sobre l'oceà just darrera nostre.

Avui anem a un altre dels llocs de peregrinació de l'illa pels rastas i fans d'en Marley, el seu mausoleu, que es troba en el lloc on va néixer, a Nine Mile. La guia que vaig comprar ja ens adverteix que arribar-hi no és fàcil, però nosaltres ni cas, sinó no tindria gràcia viatjar... ha ha ha ha!!!

O sigui que fent cas a les indicacions que ens van donar ahir a la nit pel carrer -mira que fem cara de bones persones, eh?-, preguntant trobem el minibus que va a Browms Town -un poblet-, allà agafem un taxi fins a Alexandra -un altre poblet- i després pugem al cotxe d'un nano que va tot el dia amunt i avall més amunt d'aquest poble fent de taxista. El primer taxi, com molts d'ells, té un equip de música d'allò més tronat, però que sóna i fort. Del segon cotxe, el més tronat és el cotxe en sí, la sensació és que a la velocitat que va i amb els clots i forats varis que hi ha per la carretera es partirà en qualsevol moment. Aixó sí, que no falti el dvd, un equalitzador i la ràdio, ya man!!!

Després de creuar el portal -tancat amb clau i que obren només pels visitants- entrem al recinte del Bob Marley Mausoleum. Música reggae, pràcticament cap turista, bon ambient, calma, i com ja va passar al Bob Marley Museum i a Tuff Gong, a l'ambient hi ha alguna cosa més que aire, i no em refereixo al fum de la marihuana, bastant omnipresent a tot arreu.

El nostre guia és un rastaman tot curiós que es fa anomenar The Captain Crazy. Quin paio!!! A més d'explicar de tot i més, canta, ens fa cantar, riu de manera escandalosa com si estigués condemnat a fer-ho i quan acaba la visita et demana, sí o sí, propina. Homeeeeee, nanoooooo!!! Vols dir que a la tomba d'en Marley ha de ser l'únic lloc de tots els que hem estat que en comptes de contestar Respect com fan tots si dius que no vols donar res has de quasi obligar a fer-ho?!?! I menys encara quan ja has pagat l'entada. En fi, deixem-ho estar...

Aquesta és l'entrada d'on està enterrat en Marley juntament amb un germanastre. A dins no s'hi poden fer fotos. L'altra foto és de la tomba de la seva mare, que va morir fa dos anys. A la finca també hi ha enterrats altres familiars. Per moure't tant per la tomba d'ell com per la seva casa natal -a baix a la dreta- t'has de descalçar en senyal de respecte.

Després de passar per la botiga, comprar algunes samarretes i dinar al restaurant -molt bo i a preu de turista- emprenem el camí de tornada. Trobem al mateix nano del cotxe que ens ha pujat i que ara ens baixa a Alenxandra. Després agafem un taxi fins a Browms Town i mentre esperem que el minibus arrenqui, faig aquestes fotos de la gent que voleiava per allà.

I poc més a explicar. Quan arribem a Ochi estem força cansats, fem una volteta, sopem, tornem a parlar una estoneta amb el venedor de cds i dvds i cap a la piltra. Hem decidit quedar-nos una nit més a Ochi, demà anirem a un lloc turístic però que l'Indra em diu que val la pena anar-hi. I jo li faig cas, és clar!

Dimecres 10 de febrer, Dunn's River Falls

Doncs sí, realment valia la pena visitar les Dunn's River Falls, unes cascades que van baixant de mica en mica des de 180 metres fins a la platja. El recorregut comença a la platja -escenari d'algunes escenes d'alguna peli d'en James Bond- i es poden remuntar per l'aigua, però entre la gentada que hi ha, les poques ganes que en tenim i les motxilles a l'esquena, preferim primer passejar i no fer res durant una llarga estona a la punta més solitària i tranquila de la platja -en contraposició a l'altra punta...- i després anar pujant pel camí que voreja les cascades.

Després de rebutjar pujar a un taxi ben bé a la sortida del parc perquè ens cobrava 10 vegades més que si l'agafàvem a la carretera, cosa que evidentment fem, busquem un lloc per dinar. Aquí ja costa més no anar a cap lloc turístic. L'Indra veu a uns quants jamaicans asseguts en una taula llarga, uns menjant, els altres fent trapis amb cds. A darrera hi ha un lloc de venda de menjar, bé no arribaria a restaruant, hi ha 2 tauletes a dins per seure i la de fóra. O sigui que anem a fóra a seure enmig d'ells. És la millor estratègia perquè passin de tu, barrejar-te amb ells, anar a la teva i fer com si fossi negre, ha ha ha ha!!!

Ha arribat l'hora d'agafar el bus cap Kinsgton. Pel port de muntanya, el mateix que l'altre dia, quedem travats una bona estona enmig d'una corva amb un camió. Al final, maniobra amunt maniobra avall, amb el daltabaix al costat i la gent rient i comentant la jugada, aconseguim passar. Mentrestant, a la tele del bus tornen a posar la mateixa peli "pastelera" de fa dos dies...