Jamaica (II), Negril

Dissabte 6 de febrer, en ruta cap a Negril en l'aniversari del naixement de Bob Marley

Ens despertem quan els nostres cossos diuen que ja en tenen prou de dormir. Avui ens hem proposat d'arribar a Negril, a la costa oest. A Jamaica, més que saber a quants quilòmetres es troben les coses, el que realment compta és saber, més o menys, quan es pot tardar a anar-hi. I avui tenim tot el dia per arribar-hi, no hi ha pressa...

A les 12:00 ens plantem a l'estació de Knutsford Express, una companyia d'autobusus que opera entre Kingston-Ocho Ríos-Montego Bay (on hem de passar per anar a Negril). El bus no surt fins a les 16:30... ja ho deia, tenim tot el dia... Fem un tomb i dinem per New Kingston, la part de la ciutat on ens trobem, més moderna i arreglada, i a les 15:45 ens disposem a comprar el bitllet però... Qui ho havia de dir que un país tant caòtic et demanin una reserva per tenir plaça assegurada a l'autobus! Ens hem d'esperar fins 20 minuts abans i si hi ha lloc, podrem viatjar. Canguelis, veiem força gent, però el bus no s'omple, buf!!! El viatge val 2400 JMD, 20€.

2 hores fins a Ocho Ríos (per una carretera bastant infernal que creua les Blue Mountains, on hi creix un dels millors cafès del món), parada de 10 minuts i 2 hores més fins a Montego Bay. Durant el viatge a la tele del bus posen una teleserie musical gospel americana, una peli "pastelera" americana i videoclips de música, sí, també "pastelera" americana (jo ja no puc més, vull reggae!!!!). Després agafem un minibus atapeït de gent i amb la música a tot drap, per variar, fins a un poble a prop de Negril, on tots els taxistes ens rodegen i volen que pugem al seu cotxe, aaaaaarrrrrgggg!!!! Keep calm my friend! El taxi ens deixa a l'entrada de Negril, on hem d'agafar un altre taxi per anar a alguna guest house. Portem unes 5 hores i mitja de ruta.

És fosc, no coneixem el terreny i no tenim ni punyetera idea cap a on hem d'anar, si -com ens demana el taxista- a la zona de la platja o a la de l'oest. Diem la platja. Acabem a uns bungalows bastant cutres però amb un llit suficient per dormir; 25 US$ per cap, no està malament, llevat que hi ha un problema amb la porta de la segona habitació, no es pot obrir i hem de dormir junts, per sort el llit és prou ample. Són quasi les 10 de la nit i hi ha gana. Un paio que hi ha per allà fent business (ganja? hachis? cocaine? girls? -ja som a zona turística...-) ens recomana que fem un jerk chicken a la parada d'un curiós rastaman. I ves per on i amb permís d'una paradeta de Port Antonio -segons m'explica l'Indra-, estem jalant un els millors jerk chickens de Jamaica. És realment bo! Però ara, amb la boca picant, haurem d'anar a fer alguna birra... Sentim música a la platja, suposem que hi haurà una gran festa per celebrar el Bob Marley's Birth, però només trobem una festa cutre, amb un grup cutre que toca reggae, en un lloc turístic amb white men buscant jamaicanes a bon preu i white women buscant jamaicans a bon preu. Els uns tenen el que buscaven i els altres aconsegueixen sobreviure i tirar endavant a costa dels "rics" americans i europeus. Perquè si et pots pagar un bitllet per anar a Jamaica és que tens diners, em van dir un dia. Sí, suposo que des d'aquest punt de vista tenen raó...

Diumenge 7 de febrer, caminem fins el Rick's Café

Després de quasi no haver aclucat l'ull per culpa de la munió de galls que hi havia rodejant els bungalows (és clar, el pollastre, aliment nacional) i d'algun moment de crisis (Indra: "jo surto i els mato a tots a cops de pedra!!!!", ens despertem amb el so de la pluja sobre la teulada. Quan para de ploure decidim anar cap a la zona oest a buscar una habitació més acollidora. Ara que és clar veiem com és la zona de la platja de Negril, una carretera farcida d'hotels, cases d'hostes, bungalows, clubs, bars... darrera dels quals hi ha platges, una d'elles de 7 km de llargada. A l'illa hi ha una norma per la qual cap construcció pot superar en alçada a les palmeres; tot i que no s'aplica al 100% és habitual que molts complexer hotelers tinguin pocs pisos d'alçada i sovintegen les "villas" i els bungalows en comptes d'edificis.

Després de caminar per gust uns 40 minuts, dir que no moooooltes vegades a mooooolts taxis (els quals van pitant constantment per trobar clients), creuar el riu i contemplar un parell més d'aquests particulars cartells pintats a mà anunciant concerts i events, trobem una casa d'hostes que pinta bé. Res a veure amb el bungalow d'ahir: també 25 US$ per cap però amb una habitació molt grossa, dos llits i lavabo i dutxa a dins mateix. Aquesta part es veu menys cuidada, menys turística, almenys la part baixa, ja que més amunt comencen a aparèixer alguns complexos hotelers.

Dinem vegeterianament en un acollidor restaurant i seguim caminant cap amunt fins arribar al Rick's Café, considerat entre d'altres reconeixements, un dels 10 millors bars del món. També surt al llibre "1000 llocs per visitar abans de morir". Situat en el punt més occidental de l'illa és famós per les postes de sol sobre l'oceà (diuen que de les millors del món). Malauradament el dia està mig ennuvolat, què hi farem! Després de veure els saltadors tirant-se des de 30 metres -una de les altres atraccions del Rick's Café-, ens apalanquem en uns sofàs, a relaxar-nos i deixar-nos emportar per l'ambient que s'hi respira. L'espectacle d'aigua, sol i núvols que veiem no està gens malament.

Amb el convenciment que hi hauré de tornar en el futur per veure una posta de sol com cal, de mica en mica s'ha anat fent fosc. Un grup de musica puja a l'escenari i comença a tocar, reggae i altres estils. L'Indra ja frissa per tocar la bateria. "Jo els hi pregunto si em deixen tocar". I dit i fet al cap de res ja està tocant, un tema, dos temes, tres, quatre... Al bateria de la banda ja liva bé no fer massa res... I els altres músics, al veure com de bé toca la bateria, doncs contents i a tirar milles. Ya man!!!

És ben fosc, serà qüestió d'anar a sopar. Demà toca anar a Ocho Ríos amb parada a Montego-Bay. Aquesta vegada reservem plaça al bus per internet, no fos cas...