a Edinburgh...: Jamaica (I), Kingston

Quan arriba l'hivern i penso en fer vacances -al revés del món i per tant sense massa ningú amb qui fer-les-, busco a quin amic tinc per algun racó de món per anar-lo a veure. I va tocar anar a Jamaica perquè hi havia l'Indra, amb qui havíem tocat junts feia uns 15 anys i amb qui feia anys que no ens vèiem. Però durant el darrer mes, per casualitat, vam coincidir algunes vegades. Enamorat ell del reggae i de la cultura rastafari se n'anava a Jamaica a rebre classes de bateria i a gaudir de l'illa. Jo amb prou feines sabia massa res d'on anava i a on em posava, quatre coses comptades i el mínim sobre la música. Desconéixer algunes coses fa que quan quedes pres d'elles flipis el doble. I això és el que m'ha passat.

Dimecres 3 de febrer, arribo a Jamaica

L'Indra em ve a buscar al Norman Manley International Airport de Kingston. Ens saludem fugaçment amb una mitja abraçada. Em recorda que aquí la gent no es saluda ni amb encaixades de mans, ni abraçades, ni petons. Ni entre home-dona i encara menys entre homes, no fos cas que es pensin que ets homosexual i t'apallissin. Sí, així van les coses en aquest país majoritàriament homofòbic, coses de la Bíblia, a la que segueixen. Aquí es fan servir altres salutacions, xocar el punys, fer petar els polzes mentres s'agafen els altres dits, posar-se el puny al cor i dir Respect, dir Blessed...

En Malijah, un cantant que viu paret per paret amb l'Indra ens porta amb el seu cotxe -no sense haver fet el seu business per fer de taxi...- fins a l'apartament que ha llogat a Up Town mitjançant en Nando García, un productor enamorat de Jamaica que hi viu fa uns quants anys i amb qui va contactar abans de viatjar-hi. Pel camí parem en una paradeta de carrer a comprar Jerk Chicken, un picant plat típic i algunes Red Stripe, una de les cerveses d'aquí (per cert, prou bona!). Després de xerrar i xerrar toca dormir. Al matí següent, passejada per la zona on estem, molt tranquila i allunyada del centre de la ciutat.

Dijous 4 de febrer, Bob Marley Museum

Ya man! Agafo per primera vegada aquests minibusos urbans que van plens de gent, a tota pastilla i amb la música a tot drap, que paren més o menys a on volen i a on el trajecte val 50 dòlars jamaicans (en el moment del viatge 1 € = 118 JMD). Aquí les normes -menys els semàfors- estan per saltar-se-les; quan més corris i més cotxes avancis -encara que sigui en contínua-, abans arribaràs. Val més que respiri fons i m'hi vagi acostumant...

Baixem del bus a Walf-Way Tree, una de les estacions importants d'autobusos, i comencem a caminar per Hope Road fins al Bob Marley Museum. Malauradament no és permès fer fotos a l'interior de la casa. Pel camí passem per davant de la Devon House, construïda per un milionari Jamaicà al segle XIX.

Després de la visita guiada sortim a fóra i uns paios ens comencen a paliquejar (per variar). Un d'ells es posa a cantar i diu a l'Indra que el gravi. Jo m'estimo més fer una foto des de lluny, encara que parlin anglès (a la seva manera), el que realment tothom parla és patois, una llèngua criolla. I ni que sigui anglès (per descomptat que res de patois), encara em costa entendre'ls (i suposo que ells a mi, és clar!). Dinem a les mil (pollastre amb arròs i amanida, plat estrella i repetitiu de la gastronomia popular, uns 250 JMD, poc més de 2 € ) i se'ns fa fosc (a les 18) tot fent-la petar. De tornada a l'apartament ens deixem mig timar amb una pinya massa madura. Dies més tard hi tornem i el venedor, que segurament es pensava que no tornaria a veure mai més aquell parell de whities, ens fa uns bons tractes amb el que li comprem. Estem empatats! Començo a veure com funcionen les coses...

Divendres 5 de febrer, àngels de la guarda al Down Town

Volem visitar els Tuff Gong Studios, els estudis i discogràfica d'en Marley, que estan força apartats del centre. No volem agafar un taxi, ens clavaran per guiris. Hi volem anar en els minibusos. Fins a Half-Way Tree ho tenim clar. Després toca començar a preguntar. Pugem a un altre minibus fins a St. William Grant Park, al cor del Down Town. Aquí pla cantem! Som els dos únics whities enmig del vaivé de gent pels atapeïts carrers plens de venedors ambulants, comerços destartalats i d'altres que no. I a sobre anem preguntant per anar a Tuff Gong. Una dona que ens veu molt perduts, després d'indicar-li la direcció, ens diu que la seguim, que ella va a Spanish Town i que el bus que ha d'agafar passa per on volem anar. Només li faltava agafar-nos de la mà. Procura que pugem al bus enmig de les empentes de tota la gent que també vol pujar-hi, li explica al xofer a on anem, aquest no ho sap massa bé... Comencen a parlar i xafardejar entre ells i al final tot el bus sap a on volem anar. Algú diu que sí que ho coneix. Mentrestant, ha pujat un predicador i començar a cridar parlant de Jah (el que seria Déu per nosaltres), de Crist, del pecat, etc... Finalment calla i l'autobús es posa en moviment. Sóna música gospel i l'autocar en ple va cantant i ballant. I l'Indra i jo allà al mig, drets, palplantats i flipant mandarines. No trec la càmera per gravar el moment, ni goso ni puc, m'estimo més viure el moment.

Arribem a una parada. Algú ens fa baixar. Al cap d'uns segons algú ens torna a fer pujar. No era allà, ens porten fins quasi a la porta, enmig d'una mena de polígon, i algú altre ens diu que vigilem, que per allà roben. Però el guarda de l'entrada de Tuff Gong ens diu que no, que estiguem tranquils.

Un jove rasta ens fa de guia per l'exterior, la sala de gravació (buf, quines vibracions que s'hi respiren, quanta història, és emocionant!), la sala de màstering analògic i digital (prohibit fer-hi fotos), la fàbrica de vinils, la botiga... L'Indra demana per comprar singles en vinil i ens fan passar al magatzem, que nosaltres mateixos, que triem el que vulguem i paguem al sortir. Tornem a flipar, perquè ens hi deixen entrar i per com tenen els vinils...

A la sortida, després d'escoltar (i fer business) a un tal Rickey Chaplin que tenia muntada la seva pròpia botigueta a dins de la botiga de l'estudi (que bo el video que vaig gravar, un dia d'aquests el penjo!), dinem i tornem a Down Town a veure si trobem l'Studio One (que no sabem ni si és obert...). Anem pujant per Orange Street i preguntant preguntant un home ens porta a un petit home studio, allà potser saben alguna cosa ens diu. Comencem a parlar amb els d'allà i... de cop i volta l'Indra s'adona que aquell personatge amb qui estem parlant és un dels cantants de The Congos. A la paret de l'entrada hi ha el cartell de l'actuació a l'Apolo de Barcelona del 2008.

L'home que ens ha portat fins a aquí ens diu que no continuem anant cap a dalt del carrer, que podria ser perillós... Després de mirar un plànol, ja a Girona, veig que més amunt el carrer fa de límit amb Trenchtown, un dels barris més pobres i amb pitjor reputació de la ciutat. Però tot sigui dit, la violència acostuma a ser entre bandes rivals per temes bàsicament de tràfic de drogues i ja se sap, si no vols pols no vagis a l'era...

Moltes emocions per avui. Després de fer cas a l'home decidim tornar cap a territori més conegut i ens acabem apalancant darrera de Half-Way Tree a fer uns birres (150 JMD, 1,27 €) abans de descobrir un sound system a la vorera de davant d'un bar, on acabem fent algunes birres més i ballant reggae sota la mirada curiosa i sorpresa d'alguns vianants.