a Edinburgh...

La festa d'aniversari de la Fanny

2012-02-11T09:31:00.006Z

Festa a casa da la Fanny i en Vit per celebrar l'aniversari d'ella. Moltes amigues i amics, bona companyia, bon menjar -anar a casa seva és sinònim de menjar bé!-, vins i vins, bons riures, brindis, ratafies i gintonics (com és que només en prenc quan vaig a casa seva si no en bec mai?), petons, abraçades, la zona de fumadors -convertida en zona chillout a mesura que avançava la nit-, xerrades interessants, contorsions sorprenents -i intents-, massatges aquí i massatges allà... Ui, si que va donar de si aquesta xefla!!! Per molts anys Fanny!!!!

Calçotada a la Garrotxa!

2012-02-05T08:59:00.001Z

Amb la colla del Carti hem anat a la casa de colònies El Rourell, a la Vall d'en Bas, a la Garrotxa, a fer la ja tradicional calçotada de cada hivern. La colla augmenta, a base de petits i menys petits, els que ja van pujant. El protocol sempre és el mateix, primer menja la mainada mentre un estol de mares i pares s'ho miren desde la rereguàrdia, a la vegada que comencen (hauria de dir comencem) a salivar amb les platades macarrons, pollastre i patates fregides. Amb aquesta tentació alguna que altre ma s'escapa per fer un petit proveïment mentres esperem els calçots i la carn a la brasa.

Una vegada els nanos han menjat, allò es converteix en un parc infantil amb totes les de llei, mentres els adults -a vegades més nens que els propis nens, tot sigui dit-, comencem a endrapar els calçots, fer una posada al dia de coses vàries i xafarderies pels que ens veiem menys, seguir endrapant amb la carn a la brasa, i ara ja sí, amb algun que altre plor, una mica de vi va, una mica de vi bé, postres, cafès i vinga, cap casa amb el ventre ben ple. Un bon diumenge.

Nevadeta

2012-02-02T20:06:00.004Z

Fotos des de la terrassa de casa el matí del dijous després de la nevadeta de 2 o 3 dits de la nit anterior. Al migdia ja s'havia fos pràcticament tota la neu, menys la de les zones més obagues dels turons del fons. Una anècdota per tenir una visió diferent del paissatge quotidià.

Una nit de dos sopars

2012-01-14T15:56:00.004Z

L'un: en Toni fa anys

I quan va entrar amb els ulls tancats al Muriel de Salt ens va trobar asseguts a taula, una bona colla de familiars i amics. Per molts anys Toni!!! La Cristina, dotada de l'art de la bruixeria i les sorpreses ho va manegar tot.

La Cristina i en Toni i companyia.

I arriba el moment del pastís, d'apagar les espelmes i de demanar un desig. I casualitats d'aquelles a la música que havia portat en Mon va sonar, sense haver-ho previst, Aniversari, de Manel.

El cava, el brindis i els regals, amb Toni ja en una altra òrbita.

I en el moment en què va començar la ballaruca jo vaig aproftar per desfilar cap a Girona a buscar a la gent del segon sopar que tenia...

L'altre: comiat d'en Busy

I és el que nano se'n va Manchester uns quants mesos, diu que a estudiar a Anglès, però tots sabem la realitat de quan te'n vas per allà... I va muntar un sopar al que em vaig afegir quan van començar les copes per Girona. Perquè, malauradament, encara no en sé d'estar a dos llocs al mateix moment, potser més endavant... Hi ha poques fotos, bé, de fet n'hi ha més, però no han estat autoritzades per ser publicades. Millor aquestes, en les que estem més afavorits.

Que vagi molt bé a Manchester!! Una abraçada!

Capvespre de la nit de Reis

2012-01-05T20:16:00.003Z

Cel espectacular per rebre els Reis de l'Orient abans d'anar a tocar amb Mapi's Friends Band a La Presó, a La Cellera de Ter.

Tiet Albert, podem venir a dinar a casa teva?

2012-01-04T16:17:00.002Z

Sí, és clar Aniol, que podeu venir a dinar! I dit i fet! Després d'aquesta trucada inesperada de començaments d'any serà qüestió de pensar que vindrà un nano de 2 anys a casa, ha ha ha! Bé, i els seus pares i el seu germà de mesos. Doncs millor que vagi pensant en acabar d'ordenar les coses pendents al nou pis de Bescanó i treure obstacles del mig.

Però és clar, el tiet a casa fa un tipus de menjar que no és l'habitual. O sigui que faré un mig mig i així veurem si al meu nebot li agrada el menú: macarrons integrals (ben cuits, això sí) amb un sofregit de ceba, carbassó i butifarra de bolets (una petita concessió per fer-ho més atractiu i fàcil) i de postres iogurts casolans de llet de soja amb panses i nous, al que ha fet més cas que la poma que havia demanat. Ha menjat prou bé! Ah, i sembla que els pares també!

Cap d'any

2011-12-31T18:18:00.006Z

Després de tants dies a Madrid de bolo (+ a www.kurtibolos.com) em venia de gust un cap d'any més tranquil que altres vegades. L'hem fet a casa la Fanny i en Vit i a més d'ells érem la Oihane i en Carles, l'Elena i en Sergi, la Sònia i en Faló i els dos solters d'or, en Xevi i jo.

Sopar d'exquisiteses vàries, bon vi, les campanades amb els raïms, bon cava, coques, turrons, galetetes i gin tonics. Sí, jo també n'he fet un, cosa extranya en mi. El primer de la meva vida el vaig fer de bolo fa poques setmanes a Bilbao (bé, era un minitònic) i avui el segon. Tranquils, penso seguir amb les meves cerveses...

I què més explicar d'aquesta nit? Doncs res que no diguin les fotos: menjar, beure, rialles, passar-s'ho bé, algun ensurt amb un raïm mal empassat, mirar vídeos, what's up a tope, desitjos de bon any, etc...

Ha nascut en Jan! Tiet per segona vegada...

2011-11-07T00:04:00.002Z

El passat diumenge, havent sopat, va néixer en Jan, el segon fill de la Roser -quina germana tan guapa que tinc!- i en Gerard -quin cunyat tan ben parit que tinc (per si de cas tingués gelos...)-. Ahir al matí, abans d'anar cap a Múrcia de bolo, vaig passar a veure'ls tots tres a l'hospital. Aquesta vegada sí que hi he sigut -per ben poc...-, quan va néixer l'Aniol estava de bolo. Ara que miro les fotos de fa dos anys, caram quina semblança les fotos dels dos nadons!

I mireu quina cara de satisfets que fan la mare i el tiet... he he he!!! Bé, el tiet ha quedat amb una mica de cara de babau, no?

Stay Hungry, Stay Foolish

2011-10-05T11:33:00.000Z

Steve Jobs ha mort

L'Aniol fa dos anys

2011-09-18T19:17:00.002Z

Torno de vacances de Cadaqués al migdia, passo per casa a deixar la roba bruta i agafar-ne de neta per anar a Madrid amb la Compañía María Pagés uns dies i mentres faig temps per agafar l'AVE la Roser i en Gerard passen per l'estació de Sants amb el meu nebot, l'Aniol, que el dilluns 19 fa 2 anyets. Ai senyoooooor!!!! I aquests són les fotos de la breu trobada. Ai quin tiet, que volta tant que no el veu massa...

Redescobrint el Cap de Creus, vacances a Cadaqués

2011-09-18T11:59:00.008Z

del 12 al 18/9/11

A vegades no cal anar gaire lluny per perdre's i desconnectar, tenir el mòbil parat bona part del temps i només entrar un parell de cops a internet en una setmana (i encara per causes de força major, va ser inevitable!). Tenia ganes de fer una aturadeta abans de començar la tardor i vaig llogar un apartament a Cadaqués. Feia anys que no hi anava. Només arribar-hi, i més encara al setembre, una sensació de calma em va invadir. Al cap d'un parell de dies ja anava a un altre ritme.

Banys de sol i de mar en algunes de les platjetes del poble i voltants, alguna que altra caminada, passejades pel poble a ritme de jubilat, algun que altre tiberi, visita al museu (exposició sobre Dalí, és clar), retrobar-se amb algun company de l'època de la universitat que és del poble, visita d'un amic -que bo l'arròs de marisc!-...

I redescobrir el Cap de Creus. Entrar de nou en aquesta paisatge commovedor, d'un altre món, amb aquests contrastos magnífics de colors, de terra i de mar, de vegetació i de llum. I veure com el sol es pon i acabar de quedar embriagat per tants estímuls junts. I al meu país petit, la meva terra, l'Empordà, que malgrat no viure-hi, sempre es porta a dins.

I aquest va ser l'últim dia de vacances. Dormir fins a mig matí, tornar de nou cap al Cap de Creus, caminar una miqueta, baixar a Cala Fredosa, on érem quatre gats, banyar-se unes quantes vegades i pensar que no voldria que s'acabés mai aquest moment de calma... però a mitja tarda tinc proves de so amb Manel a la platja de Portlligat, on a la nit farem bolo. Final de vacances. Avui diumenge Cadaqués s'ha llevat sota la pluja. Avui diumenge a la nit ja seré a Madrid. No m'ho puc creure, ¿com puc passar de la bellesa i la calma a la gran ciutat, capital del país veí, en un tres i no res? Calma Albert, molta calma...

Marxa de torxes, Girona

2011-09-10T11:34:00.003Z

V marxa de torxes a Girona organitzada per Òmnium Cultural del Gironès. Primer, el concert de Roger Mas a les escales de la catedral, després, la desfilada de 1300 torxes pels carrers del barri vell fins a la plaça del Vi, on van tenir lloc els parlaments i la cantada d'Els Segadors.

Més que mai, perquè ens deixin en pau, perquè ens deixin ser el que som, perquè no es pot anar en contra del sentit comú, perquè estem cansats de tenir unes pesats que no tenen altra feina que buscar la negació d'un poble en totes les seves expressions. Independència. Visca Catalunya lliure!

La majoria de fotos són d'en Jesús Martí, extretes del seu Facebook (gràcies!).

Seguim caminant, Puig d'Afrou

2011-08-19T09:59:00.000Z

Que no pari! Després del retorn a la muntanya, a tornar a caminar, amb l'excursió a Les Agudes de l'altre dia avui hem anat al Puig d'Afrou (841 m) amb en Mapi i en Dome. Amb els anys que fa que volto per La Cellera no hi havia pujat mai fins al cim. Sí fins al coll i a prop, ja que hi feia censos d'ocells del SOCC. Pujada per una de les dreceres que s'enfilen ben dretes (com hem suat la cansalada!) i tornada una part per la pista i al final per una altra drecera enmig del bosc. Enmig hem parat al a font de Can Nofre i a la del Bassi. Ha estat bé. Quatre horetes en total.

Tornar a caminar, sopar, ratafia i amics, que gran!

2011-08-09T21:22:00.009Z

De la mà d'en Mapi m'he tornat a posar unes botes de muntanya i he sentit de nou la força de trepitjar la muntanya després de... buf! Les Agudes, al Montseny, per la cresta dels Castellets, és el que m'ha proposat. Res, hem de grimpar una mica, em diu uns dies abans. Li dic que sí, que endavant. Però és clar, després de tant de temps cal recuperar la confiança en un mateix i una mica més la forma malgrat que vagi en bici més o menys cada setmana. Després de pujar els primers 300-400 metres ens queda fer una grimpada d'uns 300 metres amb alguns moments bastan aeris. Els núvols tapen el cim (no, és clar, aquesta foto no és pas d'aquest dia, és d'internet). La boira ens deixa un marge d'uns 30-40 metres de visió. Saps què, després d'estar grimpant uns minuts ens assentem un moment en un replà de pedra i girem cua. Haurem suat la cansalada unes 2 hores i mitja, ja m'està bé.

Tornant passem per La Cellera a fer el toc a Ca l'Amadeu, on trobo a alguns amics dels que veig de tant en tant. Després anem al pis d'en Mapi a Anglès a sopar, avui vegetarià: amanida de formatge de cabra, pa amb tomata, boníssim el cuscús de verdures, tot regat amb un bon Lambrusco i una bona conversa.

Havent sopat em truca en Dome: vens a fer unes rafies a casa l'Enric i la Laura amb la Montse i l'Andrea? Quines preguntes! Al pati de la casa, sota un cel estrellat, va baixant l'ampolla de Ratafia Russet...

Anem amb la mare a Ripoll, records d'infantesa

2011-08-08T21:06:00.005Z

Hem anat amb la mare fins a Ripoll, d'on era la iaia -l'avi era de Molló- i a on des de Figueres pujaven sovint de visita i a passar alguns dies. Hem passejat amb la Roser, en Gerard i l'Aniol pels carrers del Raval, de la Plaça de Sant Eudald i voltants, hem entrat al monestir -on es van casar els avis- i hem visitat a en Xavier Antón i a l'Eleonor, grans amics considerats com de la família i amb qui, juntament amb una altra visita que vam fer-hi va dos o tres anys, feia temps que la mare no veia.

Sorpresa, l'Eva i en David s'han casat!!!

2011-07-09T16:56:00.006Z

Sí, amigues i amics, després de si no vaig errat uns dotze anys de convivència en pecat ha estat la sorpresa de l'estiu (de moment, a veure si ara ens diran que ja esperen un nano... he he!). Sigui com sigui, l'acte matrimonial es va consumar sota una vela amb els familiars i amics que vam tenir el privilegi de ser escollits pels nuvis. I és que tenir amics avui hauria de ser un valor a l'alça enmig d'aquests temps tempestuosos en els que en movem. S'ha de riure, passar-ho bé i oblidar per uns moments que ens prenen el pèl per totes bandes i que per més que correm, ens costarà no ser l'últim, o sigui, el tonto. Mengem, riguem, abraçem-nos, fem-nos petons, bevem i ballem fins que no poguem més. I a gaudir, que són quatre dies!

I aquest seria el reportatge fotogràfic de la tarda-vespre-nit al paratge de Can Bells, a St. Dalmai, Vilobí d'Onyar. No, no he gosat penjar totes les fotos que vaig fer... homeeee! és que de tant en tant també està bé fer algun favor a algú o alguna i mirar de no enfonsar la seva imatge... ha ha ha ha!!

La cosa va començar amb la retrobada amb els amics amb qui feia temps que no ens vèiem, mentres el nuvi esperava a la núvia, que va arribar amb el padrí. I au, a córrer cap a la taula de cerimònies! Parlaments catxondos, parlaments emotius i l'hora de veritat. Els testimonis, les signatures i pim pam pum, ja estan casats, visca els nuvis!!!

I després d'escoltar el vers del padrí i d'haver recordat com es posaven els peus per ballar una sardana -almenys pel que fa a mi...-, sabeu què venia, no? Sííííí, la manduca! I que bo que era tot, que si uns embotits de la terra, que si unes hamburguesetes, que si uns tastets d'arròs, milfulles variats, les croquetetes de rostit, ummmm!!! I és clar, que si una copa de cava, que si un vinet, que si una cerveseta... ai ai ai!

De mica en mica el sol se'n va anar cap a altres indrets i vam entrar al regne de la foscor, la disbauxa, les postres i la ballaruca. Al cap de les hores van quedar dues zones clarament diferenciades, la vela amb els irreductibles balladors i la zona chill-out, on anava acabant tothom quan els peus deien prou de remenamenta. I és allà on la companyia del porquet ens va animar a tots a putejar-lo, perdoneu, eh?, que si ara el tirem a l'aigua, que si ara el rescatem, que si el tornem a l'aigua, que si li rebentem la part del darrera (sense comentaris)... I entre alguna que altra despilotada i riures poca-soltes, la majoria de la gent va anar desfilant cap al seus caus mentres els més valents de tots es van quedar a passar la nit en tendes de campanya. Bé, tots no, eh?, els nuvis disposaven d'una cambra nupcial, això sí, farcida de globus. I l'endemà, esmorzar, recordar anècdotes de la nit i cap a casa tots ben contents i aquest parell ben casats. Moltes felicitats i moltes gràcies!

Москвá

2011-06-25T10:58:00.016Z

del 18 al 24/6/11

El mes de juny és probablement un dels millors mesos per visitar Moscou: temperatures suaus abans no arribi la calor de l'estiu, moltes hores de llum, la gent està de bon humor amb el bon temps... Estem de bolos amb la Compañía María Pagés al Festival Chekhov al teatre Mossoveta. Fem 7 funcions, el que vol dir que, una vegada tot muntat, provat i amb l'estrena feta, tindrem els matins lliures. O sigui que els aprofitaré per anar a fer una mica el turista.

Universitat Estatal de Moscou

Com explico a Kurtibolos, hem quedat amb l'Alba Codina, una catalana mig de Girona mig de l'Empordà que viu i treballa a Moscou com a professora de català. Ens porta a la Universitat Estatal de Moscou, on viu en una de les 7 germanes de Stalin, un seguit de 7 gratacels que va fer construïr per contrarestar els gratacels americans. A dins de l'immens edifici hi ha la part de residència, algunes facultats, la cantina, comerços varis... A dins només s'hi pot entrar si ets estudiant, professor, treballador o, com en el nostre cas, si et conviden. Hi ha un control de seguretat on et demanen el passaport. Moscou és una ciutat permanentment vigilada a causa sobretot de l'amenaça terrorista. Una vegada a dins ens dediquem a voltar per l'embolic de passadissos, ascensors, sales, etc... L'edifici està tal qual es va acabar a la dècada dels 50.

Una vegada abandonem l'edifici passegem una mica pel barri i anem a petar a un mirador per on ja hi havíem passat alguna nit anterior i des d'on es veu bona part de Moscou, ciutat de grans dimensions i d'uns 12 milions d'habitants. L'estadi que es veu és el del CSKA de Moscou.

El Kremlin i la Plaça Roja

Impressionant. Per les dimensions, pel conjunt arquitectònic, per la història, per les imatges que el cervell ha retingut de les desfilades militars a l'època de la guerra freda, etc...

La Plaça Roja des de diferents angles, amb la Catedral de San Basili al Sud, el Museu d'Història de la Ciutat al nord, la tomba de Lenin i el Kremlin a l'oest i el GUM (actualment galeries comercials selectes, abans els Grans Magatzems Estatals) a l'est

Porta de la Resurrecció i Catedral de San Basili des dels dos costats

tomba de Lenin i Catedral de Kazán

vistes del Kremlin des de diferents punts; el riu és el Moskvá, que dona nom a la ciutat

Jardins d'Alexandre i Tomba al soldat desconegut

Palau Estatal del Kremlin i el Senat

Palau del Patriarca i Catedral de l'Assumpció

Catedral de l'Arcàngel i Catedral de l'Anunciació, amb el Gran Palau del Kremlin de fons

Campanar d'Ivan el Gran

Els Jardins Secrets

altres vistes de les Catedrals de l'Anunciació, de l'Arcàngel, el Campanar d'Ivan el Gran i del
Gran Palau del Kremlin

L'Armeria

GUM, les galeries comercials, abans els Grans Magatzems estatals

El metro

Concorregut per uns 9 milions de passatgers cada dia és dels més transitats del món. La majoria de les seves estacions són petites obres d'art subterrànies amb marbres, daurats, platejats, làmpares, estàtues, etc...

Arbat

Una altra de les 7 germanes de Stalin, el Ministeri d'Assumptes Exteriors

El Ministeri de Defensa i la cruïlla del davant, per entrar al carrer comercial i turístic del barri

I fotos vàries...

El barri de Tverskoy, on hi ha el teatre; l'Estany del Patricarca, al barri de Presnya -tot seguit de Tverskoy-, on hi ha l'hotel

un bloc d'habitatges, tot anant cap al Kremlin i la Catedral del Crist Salvador

Sopar postxefla a casa

2011-05-27T13:19:00.004Z

Sopar d'agraïment a casa amb la majoria de gent que em va ajudar en alguna cosa a la xefla dels 40, els Mapi's Friends Band, els que van muntar i desmuntar... Bé, no tothom va poder venir, però els vam tenir presents menjant-nos i bevent-nos la seva part... he he he!!

La xefla dels 40 (II): les fotos de la gent

2011-05-20T13:38:00.040Z

Abans de la festa d'aniversari del 15 de maig vaig demanar que la gent m'enviés fotos on sortíssim junts (o no) per projectar-les en una pantalla. Aquest en va ser el resultat...

La xefla dels 40 (I): la crònica

2011-05-20T08:46:00.035Z

15/5/11

El 13 de maig vaig fer 40 anys. Més que celebrar el que fa que vaig néixer m'agrada més dir que celebro anar acumulant experiències vitals i amics. I és així com vaig decidir muntar una xefla el diumenge 15 de maig, un dinar amb aquells que van poder venir a Can Caballé (uns 80 i pocs), amb l'actuació dels Mapi's Friends Band (gràcies!) i una mica de jam amb alguns dels músics que hi havia per allà. Famílies amb nanos, músics, tècnics, amics de la universitat i de situacions vàries, un bon ambient, bon temps... un dia rodó!

Perspectives generals dels endrapadors de la fideuà i del rostit casolà de pollastre (que bo!!!)

Comença la música, jo també m'hi apunto, és clar! Arriben algunes persones més que no han pogut venir al dinar. La sobretaula-concert s'allarga ben bé un parell d'hores. Després continua la música, aquest cop enllaunada, i de mica en mica la gent va desfilant cap a les seves cases, mentres uns quants ens quedem una estoneta més.

Al final toca desmuntar i anar cap a la piltra, estic ben planxat! Moltes gràcies a BTM per l'equip de so, a en Vit i la Fanny pel projector, a l'Enric i en Marc per ajudar a muntar i a desmuntar (bé, i a l'espontani Joan al final, com no!), a la Mireia per portar els comptes, a en Nash per alguns temes i a tots per enviar les fotografies que es van projectar a la pantalla per recordar molts d'aquests 40 anys.

Passejant per Londres

2011-05-11T22:37:00.001Z

6 i 7/5/11

Durant la setmana de Dunas a Londres he tornat a aprofitar els matins lliures, com a París, per passejar per la ciutat.

Houses of Parliament, Big Ben, the Tames, the London Eye i Westminster Abbey

Canvi de guàrdia a Buckingham Palace, St. James Park, Green Park i Hyde Park

Trafalgar Square

Dos carrers qualsevols del Soho

Piccadilly Circus i Oxford Street

Passejant per París

2011-04-24T08:52:00.003Z

del 20 al 23/4/11

Setmana de Dunas a París. Hem tingut quatre matins lliures que aprofito al màxim per passejar per aquesta ciutat on la majoria de coses em són familiars perquè fa anys vaig passar-hi un mes en un intercanvi de francès. Aquestes són les fotos d'aquestes matinals on el sol ha brillat i ha fet més que agradable aquest recordatori per una de les ciutat més boniques on he estat mai.

Hôtel de Ville, Le Seine, Île de la Cité (Notre Damme), Île de St. Louis, Palais de Justice, Ste. Chapelle

Quartir Latin, Place de la Sorbonne, Jardin de Luxembourg, Palais du Luxembourg

Montmartre et Pigalle, Basilique du Sacré Coeur, Place du Tertre, Cimetière de Montmartre, Moulin Rouge

Centre Georges Pompidou, Musée du Louvre, Jardins des Tuileries, Place de la Concorde, Les Champs-Élysées, Arc de Trioumf, La Tour Eiffel, Parc du Champ de Mars

El tortell de Rams de l'Aniol

2011-04-17T19:15:00.004Z

L'Escala

Si l'any passat el meu nebot Aniol no va tastar el tortell que vaig comprar perquè era massa petit enguany sí que ho ha fet, i ben bé que s'ha llepat els dits!

Dinar de cosins

2011-04-16T18:57:00.003Z

Arenys d'Empordà

Si no veig massa a la família més propera perquè la meva vida és un gran bolo doncs imagineu-vos el poc que veig alguns cosins amb qui en situacions normals ens trobem com a mínim un cop l'any per St. Joan en una d'aquelles xefles familiars tan sonades i on de tant en tant tampoc puc anar-hi perquè estic treballant. Però algú va decidir que estaria bé veure'ns una mica més. I així és com en Pau, que fa poc que viu a Arenys d'Empordà, va oferir la casa que comparteix amb la Isa per fer-hi un tiberi. I mira quina foto més guapa, tothom riguent i feliç!!

En Pau, la Mariona, en Biel, l'Aïna, en Nil, l'Alba, en Norfeu, l'Aniol, la Roser, en Gerard, en Martí i la Isa.

Una altra foto tramant alguna cosa per fer pel proper St. Joan i fotos del meu nebot, com no!! He he he...

L'aniversari de la Cristina

2011-03-20T23:59:00.005Z

Ha estat molt gran això de trobar-se amb amics amb els que feia temps que no ens vèiem. I això ha estat perquè el 18 va ser l'aniversari de la Cristina -per molts anys guaaaaapaaa!!!- i com que el dia que ho celebrava, el 19, que tot i ser dissabte no tenia bolo, doncs era inexcusable no anar-hi. Per allà també hi havia en Toni i en Mon, amb qui havia tocat junts fa reeeesss, quatre dies... Quin bon rotllo i quants records! Menjar, beure, xerrar i xerrar, recordar batalletes, posar-nos al dia de la vida de cada un... Que contents tots plegats! I és clar, també hi havia familiars, amics, fills..., quina gresca tu!

Mira'ls aquest parell que macos!

Neeeeeuuu!!!

2011-03-19T22:31:00.011Z

La primavera ja és aquí, però abans d'entrar-hi ha caigut la neu que no hem tingut en tot l'hivern. Doncs benvinguda sigui!! Aquestes són les fotos d'un dia d'esquí a Masella, el dissabte 19 de març.

El Macís del Puigmal (dreta de la foto) des de la Tossa d'Alp. A la foto del costat es veu el Taga al fons.

Diria que és la primera vegada en tot l'hivern que les pistes més occidentals de l'estació estan obertes. Amb en Telm no ens ho pensem dues vegades, de caps cap allà! És clar que amb neu fonda i humida això és un trencacames... buf, com suem! És clar, tot l'hivern fent pistes amb neu dura i fàcils de lliscar a la que ens trobem una mica de neu sense trepitjar i fonda -o sigui, paquetón!-, passa el que passa, he he!

De les pistes trepitjades i quasi uniformes de La Tossa cap a fer la cabra...

Aproximació amb La Cerdanya al fons i de pet cal al Tub

El Tub des de baix. Colgada com està de neu i sense bamps és una joia baixar-la

I la Pista Fonda

I més fotos: la Pala Directa des de dalt, des de baix, seguim per Coma Pregona amb les muntanyes farcides de neu, i un exemple de la neu que han fet baixar amb helicòpter per garantir la seguretat a pistes.

Els Wailers toquen al casament de l'Enric i la Laura

2011-03-12T23:45:00.005Z

Doncs ja els tenim casats. L'Enric, actualment baixista dels Peppers Pots entre d'altres, i la Laura, flautista de l'Orchestra Fireluche. Que bonic, dos músics, una història d'amor amb una banda sonora pròpia, que ja fa anys va començar i que ara han volgut rubricar per continuar-la encara amb més força. La força de l'amor i de l'amistat dels que vam estar al seu costat en aquest gran dia. Alguns a la cerimònia íntima i tots plegats a la festa a la casa de colònies de les Mines d'Osor, sota un aiguat que només podia ser un regal del cel per començar a olorar la primavera amb la força de la natura. Familiars, amics i músics, mooooolts músics (=perill).

I després, ves per on, van tocar uns músics molt especials, The Wailers. Bé, és clar que això era dins del Black Music Festival i a La Mirona. Però no tothom pot dir que al seu casament hi van tocar els Wailers... he he he!!

La meva setmana blanca

2011-03-05T18:38:00.002Z

Guils de Cerdanya (del 28/2 al 5/3/11)

De tant en tant està bé desconnectar. Vaig estar a punt de tornar a Jamaica amb uns amics però per dates no ha pogut ser. O sigui que he decidit fer la meva setmana blanca a La Cerdanya. Base d'operacions, un petit apartament a Guils de Cerdanya. Radi d'acció: Pirineu de Girona (Masella), Pirineu de la Catalunya Nord (Puigmal) i Andorra (Vall Nord). Quina pau que hi havia al poble! Perquè a les pistes d'esquí, ja era una altra cosa. Tampoc hi havia la saturació que hi ha en caps de setmana -tot i que fa segles que no hi vaig un cap de setmana-, però vaja, sí que hi havia enrenou d'escolars i famílies. Cinc dies consecutius d'esquí. Entre el dies que hi havia anat fins ara i aquests cinc ja he amortitzat el forfait de dies feiners a Masella. Els que aneu a esquiar val la pena, 240€ abans del 15 de novembre (en 6 dies s'amortitza), hi vas els cops que vols -entre setmana i a partir de mig març també val els caps de setmana- i a més et regalen alguns forfaits d'altres estacions (Vall Nord, Puigmal, La Molina, Cerler, Boí Taüll, Port del Compte i d'altres).

I aquestes són les úniques fotos que he fet, des de Guils.

Calçotada amb Le Croupier

2011-02-26T18:47:00.008Z

Seeeeeeee!!! I finalment ha arribat el dia de la ja tradicional calçotada amb Le Croupier, músics, col.laboradors, xicots, xicotes, mainada, instruments, manduca, beure i sobretot, molt bon rotllo, la base de tot, sens dubte!.

Poques coses a explicar, les imatges parlen per si soles. I sort que no parlen del tot... ha ha ha ha ha!!! Que bé que ens ho vam passar, ummm, que bons els calçots, el pollastre, la coca de la Fanny, l'animada sobretaula musical. L'any que ve, més!!

Nadal-Reis 2010/2011

2011-01-08T10:26:00.004Z

Les fotos dels àpats de les passades festes, tot un àlbum familiar malgrat algunes absències. Si d'aquí a uns anys aquest bloc és viu anirà bé perquè l'Aniol, el meu nebot, vegi com van ser les seves primeres festes de Nadal i Reis.

25/12/10 Nadal a Barcelona

Des del punt de vista de l'Aniol, seríem:

L'àvia Bel, l'Aniol, la mama Roser i el cosinet anglès, Ferran, els avis Dolors i Maxi, el papa Gerard, els tiets Xavi, Simon i Mertixell i la cosineta de Madrid, Marina. Hi falten la Rocío -la dona d'en Xavi- i la padrina de la Seu.

A on té el cap l'Aniol? I la panxa? I el nas?

El tiet Albert fent de tiet i el tió de casa els avis de Barcelona.

I de casa els avis a la seva, obrint armaris i llençant les olles per terra, una gran afició...

I tornant a cagar el tió perquè ho vegin l'àvia Bel i el tiet Albert (o el tiet Kurti, no ho sé com em dirà... he he he!).

26/12/10 St. Esteve a Figueres

L'avi Josep Maria, la Roser, en Gerard i l'Aniol, els tiets Narcís i Catalina, la cosina Lídia i en Frederic, el seu home.

La besàvia Pilar, ben cofoia amb la bandera del Barça i la Lídia i en Frederic amb l'Albert i l'Anna, els seus fills.

Avui faltàven el tiet Joan Albert, la cosina Núria, l'Albert -el seu home- i l'Estel i l'Ona, les seves filles.

6/1/11 Reis a L'Escala

Amb l'àvia Bel, el tiet Albert, en Gerard i la Roser. Han passat els reis!!! I com no, l'Aniol és coronat rei de la casa tot menjant el seu primer tortell de Reis.

Stay hungry. Stay foolish.

2010-12-22T22:14:00.007Z

Kurtibolos.com acapara tota la meva atenció i temps i aquest altre bloc el tinc ben abandonat... La meva vida és el món dels bolos, fóra d'aquests els esdeveniments familiars, algunes viatges, algunes xefles...(l'altra vida a la que no dedico tot el temps que voldria) no generen prou material com per mantenir un bloc actualitzat al dia. Tinc clar que no el tancaré, hi ha totes les cròniques i fotos de l'orígen de tot plegat, Edinburgh i els 6 mesos que van marcar un abans i un després a la meva vida en molts aspectes.

Però avui em ve de gust penjar aquest vídeo que he vist via Facebook. És mooooolt gran i m'ha tocat la fibra. Està bé que de tant de tant ens deixem sacsejar per idees, pensaments que compartim en part i formes de viure que ja vam adoptar quan érem estudiants idealistes i que sovint, potser massa sovint, oblidem. Ja n'arribem a ser de pallussos!!!

Sopar a cals veïns

2010-12-18T21:55:00.008Z

He anat a sopar a cals veïns. Bé, per fer més justícia a la realitat, a casa les veïnes (4) i el veí (1). L'Ada, l'Ona, la Núria, l'Eli i en Gorka fan el sopar de Nadal i l'amic invisible. Tota l'escala del bloc fa una olor boníssima que em fa començar a salivar... I que bo que és tot!!! També hi ha en Nunes, un assidu al pis que juntament amb mi, acabem fent d'observadors internacionals i per tant neutrals a la tria de paperets i seguiment i resolució de les pistes que s'han donat per trobar els regals. Aquestes són les fotos de la vetllada.

I més Aniol!!!

2010-10-24T17:45:00.004Z

Quin nebot més maco que tinc, eh? He he he!!! I és clar, algun moment és inevitable fer el tonto... Les fotos estan fetes al Santuari de la Salut de Terrades.

De picnic!

2010-09-26T17:07:00.032Z

No recordo l'última vegada que vaig anar de picnic... No de menjar entrepants anant d'excursió, sinó de picnic picnic, eh? I així ho vam fer amb la mare, la Roser, en Gerard i el petit Aniol. El lloc va ser el parc mediambiental que el RACC té a Gualba, al peu del Montseny. Enmig dels bolos aquests dies de relax van d'allò més bé!

L'Aniol ha fet un any

2010-09-19T21:25:00.005Z

L'Aniol ha fet un any! I per celebrar-ho ens hem reunit amb els seus pares, a casa seva, i amb la família més propera. Un bon àpat!

Els avis, la besàvia de la Seu, els tiets i la cosineta de Madrid, els tiets i el cosinet d'Anglaterra, el tiet de Girona.

Peix al forn, ummmmm!!

Jugant amb els globus.

El primer pastís de l'Aniol. Ui, això de bufar encara no em surt..., sort que tinc els papes!

La seqüència del seu primer contacte amb un pastís d'aniversari...¿ les farem netes aquestes estovalles?

La Pilar, que ha cuidat a l'Aniol mentres els papes treballaven i quan encara no anava a l'escola bressol, record d'aniversari i més postres.

Jugant amb la mama (o la mama juga amb ell?)

Va tiet, fes alguna cosa, no?

Sopar Petit Fours: ja tenim el vídeo!!!

2010-08-29T22:24:00.004Z

El 12 de desembre del 2009 els Petit Fours, grup ja desfet en el que havia tocat, vam fer un concer t a La Mirona per celebrar els 10 anys del primer CD. Aquella actuació es va gravar en vídeo. Vuit mesos més tard, després d'un llarg procés d'edició de vídeo i àudio amanit amb grans dosis de mandritis i altres derivats, vam aconseguir acabar el vídeo. I aquestes són les fotos del sopar on vam poder gaudir (i riure) del vídeo.

Jamaica: els vídeos!

2010-08-03T14:54:00.002Z

Finalment, després d'uns mesos del viatge, he pogut enllestir els vídeos. Aquí els teniu!

La música i les imatges parlen per sí soles. L'Indra, que hi va acabant passant quasi dos mesos, i jo, ens vam trobar a Kingston quan ell hi portava 15 dies. I vam anar de descoberta per uns quants punts de l'illa, amb paciència, calma i moooolt de reggae.

Els vídeos són en HD, seleccioneu 720p i els veureu molt millor.

Enllaços a les cròniques que vaig penjar al seu moment:

Jamaica (I), Kingston
Jamaica (II), Negril
Jamaica (III), Ocho Ríos i Nine Mile
Jamaica (IV), Port Antonio

Aviat novetats

2010-07-27T22:17:00.004Z

Buf, que inactiu que està aquest bloc... serà que estic currant molt i que amb prou feines tinc vida social, i quan la tinc deixo la càmera a casa, que ja massa que la porto de bolo en bolo...

Però en pocs dies hi haurà novetats perquè finalment, després de 5 mesos d'haver fet les vacances, estic enllestint els videos del viatge a Jamaica amb l'Indra, el reggae, Jah, la marihuana -que no fumo-, les aventuretes, etc... Ya man! Jamaica, no problem!!

El primer tortell de l'Aniol

2010-03-28T09:01:00.003Z

Diumenge de Rams

Sí, el seu primer tortell però que ens vam cruspir els grans, he he! L'Aniol encara és petiiiiiiit! Abans però va baixar un arrós de verdures i rapets el forn. Ummmmmmm!!! Però ell també va menjar, que ja comença a anar de papilles, que si de verduretes, que si de fruitetes...

Calçotada

2010-03-14T15:31:00.004Z

Nou tiberi amb els companys del Carti. Avui tornem a la Casa de colònies de Les Preses però en comptes de fer un arròs com al gener avui farem una calçotada. Els preparatius, el que queda de nevada que serveix per mantenir en fred el porró de vi, la taula a ple rendiment, la mainada, les papilles, les coques... Un bon diumenge.

La nevada a Girona

2010-03-09T14:56:00.008Z

Uala, quanta neu!!! Des de que visc a Girona que no havia vist cap nevada com aquesta. La del 2006 va ser relativament important , però res a comparar amb aquesta. Vaig sortir per donar una volta, cansat d'estar a casa, i per comprar un llum de gas, ja que l'electricitat feia el tonto. Almenys llegiré, vaig pensar. Al cap d'una hora i mitja llarga tornava al pis amb els pantalons i els guants ben xops i les cames i les mans ben glaçades, visca el vent!!! De res va servir el paraigua. Per sort anava ben calçat i ben abrigat de cos. Aquestes són les fotos d'ahir, 8 de març i les d'aquest migdia al terrat, on he pujat a estendre la roba, que a hores d'ara, ja sense massa sol, deu estar ben glaçada...

Jamaica (IV i última), Port Antonio

2010-02-26T00:25:00.015Z

Dijous 11 de febrer, anem al paradís (o quasi)

L'Indra em diu que Port Antonio, la darrera etapa del viatge, m'agradarà molt. Fins ara hem estat voltant per Kingston, per l'oest, pel nord i ara anirem al nord-est. Diuen que és la part més bonica i de les menys turístiques de l'illa. I hi anirem a relaxar-nos i a gaudir de la companyia de dos vascos de Vitòria-Gasteiz que hi viuen des fa un un cert temps, la Cathy -que treballa de mestra a una escola- i en Pity -que és baixista i que intenta buscar-se la vida amb la música-.

Al migdia pugem al minibus de torn. No hi ha lloc per seure perquè l'hem agafat on l'Indra té el piset, a les afores, i no pas a l'estació d'autobusos, i és clar, va a petar. Però és igual, no vindrà d'aquí després de tots aquests dies. O potser sí, perquè ens esperen dues hores de viatge i hem de fer un altre port de muntanya d'incomptables curves i amb l'asfalt en mal estat per les Blue Mountains. Al cap de quasi una hora puc seure una estona i més tard ho fa l'Indra, s'ha acabat de fer equilibris constantment i d'agafar-se a banda i a banda, on es pugui, i intentant no caure a sobre de ningú.

Una mica marejats arribem a Porti, com diuen ells. L'Indra ja coneix el terreny i és fàcil rebutjar qualsevol oferiment de taxi, tot i que la sensació és que aquí tot va més tranquil. Arribem al bar on hem quedat amb la Cathy i en Pity, ens presentem i comencem a xerrar. El bar en qüestió és d'uns alemanys que porten molt d'anys a Port Antonio. Miro la carta per triar alguna cosa per menjar i... ooooooooooooh!!! hi veig pasta -que no se'n veu a fóra dels circuits turístics- a bon preu. Avui dinaré uns espaguetis a la bolonyesa. Quasi em cauen les llàgrimes quan me'ls porten, al final un se'n cansa de tants dies de pollastre, peix o cabra (que també n'hi ha moltes) amb arròs i amanida. Bé, confeso que un dia vaig anar a burguer..., cosa que no faig mai de la vida a Girona. En fi, ja se sap...

La Cathy i en Pity, que són encantadors, en ofereixen que anem a dormir a casa seva aquests dies. Amb l'Indra ja es coneixien de feia 20 dies però amb mi fa només fa una estona que ho hem fet, i ens estan oferint casa seva, quina parella més maca!!! La veritat és que s'agraeix moltíssim poder acabar el viatge així. Des de la terrassa de casa seva es veu una part de la badia, i tot i que fosqueja, s'intueix la bellesa d'aquest lloc. Al vespre tornem cap al centre i tastem el famós jerk chicken de Porti, boníssim!, tot i que no sabria dir si és millor o pitjor que el de Negril. Tornem a la casa i la fem petar fins tard, quan un se sent a gust en un lloc i amb un gent les paraules (i els sentiments) surten fluïdament i no acabaries mai de parlar.

Divendres 12 de febrer, la Blue Lagoon

L'endemà al matí, amb la llum de dia, quedo bocabadat amb la vista de la badia. Aquest lloc és preciós.

Una mica més tard anem cap a la Blue Lagoon, un altre dels llocs idílics de l'illa. És tracta d'una llacuna que s'omple d'aigua dolça provinent de les muntanyes i que desemboca al mar per un extrem. Les tonalitats verd-blau-turquesa que agafa l'aigua són precioses. En aquest indret s'hi han rodat algunes pel.lícules.

Un home que ronda per allà ens comença a acompanyar, ens fa passar per sobre una tanca semiderruïda i ja intuïm que ens demanarà diners a canvi. Quan arriba el moment que esperàvem, l'Indra, amb la seva calma Jamaicana li diu que ni li hem demanat que ens acompanyi ni ell ens ha avisat que, com ens diu, estem una propietat privada i hem de pagar per ser-hi. L'home queda com aturat i ens diu que tenim raó i que ens quedem el temps que volguem. Minuts més tard apareix un segon home i ens pregunta que si li hem pagat alguna cosa a l'altre, perquè ell és el que cuida l'indret i no hem de pagar res a ningú, ni tant sols a ell. En fi... Jamaica, no problem!

Ens apalanquem per allà i deixem que el temps s'aturi, si és que no estava prou aturat...

De tornada a Porti anem al bar d'ahir a passar la tarda-vespre. Allà conec a la Cristina, una arquitecte que ara mateix es dedica a ajudar a gent necessitada a l'Àfrica i que de tant en tant fa el mateix a Jamaica. També apareixen per allà altres whities, entre ells en Nando, de qui parlava a la primera crònica. Casualment el dilluns ha d'anar a l'aeroport de Kingston i podré anar amb ell, genial, m'estalviaré el viatge amb el minibus a petar de gent i amb un conductor sonat que va a tota pastilla. Em penso que aquí no tenen por de morir... Però la veritat és que per lo ràpid que van hi ha molt pocs accidents.

Dissabte 13 de febrer, the Frenchman's Cove i de marxa per Porti

Avui faré el primer dia de platja des de que sóc a Jamaica, anirem a The Frenchman's Cove, un altre lloc preciós i on també s'hi han rodat algunes pel.lícules. Allà hi ha un complex de cabanes on hi ha en Mariano, un dels whities que vaig conèixer ahir al bar.

Un riu d'aigua cristal.lina i força peixos desemboca al mar per un costat de la platja. La mescla de les aigües crea tot un gradient de temperatures, corrents... que encara afegeixen més singularitat a l'esclat de colors verd, blau, turquesa i el blanc de la sorra d'aquest lloc. Aquí el temps no existeix, l'únic que marca el ritme és la sortida i la posta de sol, que fa que decidim marxar.

A la nit anem al Roof Club. Avui es vigília de St. Valentí i aquí es tornen bojos, sobretot les noies. Elles es vesteixen amb vestidets per a l'ocasió i moltes s'han autoregalat alguna rosa, la qüestió és aparentar. La nit comença suaument amb música pastelera, de tant algun hit de música negra dels 80 i 90, algun reggae, per delit de l'Indra, i a mesura que van passant les hores el dancehall es va fer omnipresent. No tinc fotos de l'interior, però sí molts videos, dels quals faré un muntatge-resum que penjaré en els propers dies (espero). Amb fotos no hagués pogut captar el que sí que es veurà en els videos, l'ambient, les expressions, els crits, quan fan l'acció de disparar a l'aire quan un moment de la música els agrada, etc...

Diumenge 14 de febrer

Ens aixequem tard, ahir vam estar ballant fins tard. Anem al supermercat a comprar el dinar i el sopar, tornem, dinem, durant el dia ha anat plovent, no anem a banyar. Ens passem bona part del dia fent el gos, mirant el videos d'ahir -i rient molt-, jugant amb els nanos dels veïns, parlant pel messenger amb els pares i germans de l'Indra... El relax és total. Quan es fa fosc anem a donar una volta amb l'Indra. Tornem, sopem, l'Indra i en Pity van a un local on fan un concert, jo intento dormir però la música d'uns quants garitos a prop de la casa, que estan celebrant St. Valentí, ho impedeix. Ells tornen, ens posem a xerrar una mica més. Això s'acaba, demà cap a casa. Bona nit!

Dilluns 15 de febrer, és hora de tornar a casa

Ha estat plovent a bots i barrals. En Nando avança l'hora de sortida cap a Kingston per si les mosques. Tornant amb el seu cotxe faig més videos (el que deia abans, ja els penjaré). La visió que tinc ara del paissatge i de la carretera, assentat còmodament, ben ample, és força diferent i em puc fixar en l'espectacularitat del paisatge, de les muntanyes, de la vegetació...

Arribo amb temps de sobres a l'aeroport. Em poso a la cua per facturar i al cap de res se m'acosta una inspectora d'aduanes a fer-me quatre preguntes. Em demana que l'acompanyi fins a una taula i allà em registra la maleta i la bossa. Ni fumo ni porto res, senyora, no pateixi. M'he agafat l'interrogatori i el registre amb tanta calma i bon humor que crec que l'he desquadrat una mica. Refaig la maleta i quan la facturo em diuen que no puc seure al seient que havia reservat per poder estirar les cames. Em queixo, he pagat una mica més per això. Em posen a una classe superior a la turista, ya man!!! Bon viatge de tornada, cames estirades, més amplitud, més tranquilitat.

A Londres, prèvia ensumada d'un gos cercant drogues, m'esperen unes quantes hores de divagar per l'aeroport abans d'agafar el vol cap a Girona. A sobre, porta dues hores i mitja de retard. Finalment, al cap de 24 hores d'haver sortit de Port Antonio, arribo a Girona. És l'hora de sopar. Plou, fa fred, no hi ha ningú pel carrer, no sento música, ningú m'atabala... Benvingut a casa, s'han acabat les vacances, unes grans vacances. Sort que d'aquí a dos dies ja tinc bolos amb Els Amics de les Arts, l'al.legria del moment.

Jamaica (III), Ocho Ríos i Nine Mile

2010-02-25T20:09:00.013Z

Dilluns 8 de febrer, objectiu Ocho Ríos

Avui fem el camí a l'inversa cap a Montego Bay. Per sort tenim l'experiència de l'anada, sabem que hem d'agafar un taxi, un minibus i esperar-nos una estona a Mobay, com l'anomenen ells, a que surti el bus cap a Ochi, com també n'hi diuen ells. I també en sabem els preus dels trajectes. I com que tenim la reserva feta del bus de Mobay a Ochi, doncs no problem! que és una expressió mooooolt utilitzada a Jamaica. Sí es clar, és la manera d'anar fent, Ya man, no problem!!! Durant l'espera a Mobay anem a donar una volta pel centre del que és la segona ciutat de l'illa, dinem per allà i tastem algunes fruites que no havíem tastat en la nostra vida; al primer moment sobta el gust i la textura, però de mica en mica... la qüestió és omplir la panxa!

Després de xupar-nos una altra peli horrible, arribem de fosc a Ochi, una població turística on fondegen grans transatlàntics. Però aquesta vegada hem mirat el plànol a la guia i una guest house on anar a dormir. O sigui que ja no anem perduts quan ens comencen a atabalar per taxis, habitacions, etc... Després de caminar uns pocs minuts des del centre de la ciutat trobem el lloc en qüestió, 25 US$, el que ja va sent habitual per dormir.

Sopem, sortim a fer unes birres, ens ofereixen de tot, per variar, i acabem en un antre on quasi tothom està xumbant rom, un altre dels productes típics. Quins personatges! Durant la sortida acabem xerrant una llarga estona amb un venedor ambulant de cds i dvds que, curiosament, no ens vol vendre res. El paio desprén una "flaire" de rom considerable, heus aquí la xerrera. I nosaltres, com que ja portem a sobre aquest ritme jamaicano, doncs xerra que xerraràs, riu que riuràs. I passem una gran estona, amb ell i amb un nano que diu que és barber i que vol tallar els cabells, la barba o fer-li no sé què a l'Indra. Als videos que hem fet hi ha fragments d'aquest anit, però s'haurà d'esperar a que els tingui editats per veure'ls. És el que té fer videos i més videos, que després se't gira una feinada de por. No problem!!!!

Dimats 9 de febrer, pugem a Nine Mile

Quan ens despertem i ens aixequem, que si a casa ja hi ha una petita diferència entre les dues coses aquí pot ser enorme..., veiem les magnífiques vistes sobre l'oceà just darrera nostre.

Avui anem a un altre dels llocs de peregrinació de l'illa pels rastas i fans d'en Marley, el seu mausoleu, que es troba en el lloc on va néixer, a Nine Mile. La guia que vaig comprar ja ens adverteix que arribar-hi no és fàcil, però nosaltres ni cas, sinó no tindria gràcia viatjar... ha ha ha ha!!!

O sigui que fent cas a les indicacions que ens van donar ahir a la nit pel carrer -mira que fem cara de bones persones, eh?-, preguntant trobem el minibus que va a Browms Town -un poblet-, allà agafem un taxi fins a Alexandra -un altre poblet- i després pugem al cotxe d'un nano que va tot el dia amunt i avall més amunt d'aquest poble fent de taxista. El primer taxi, com molts d'ells, té un equip de música d'allò més tronat, però que sóna i fort. Del segon cotxe, el més tronat és el cotxe en sí, la sensació és que a la velocitat que va i amb els clots i forats varis que hi ha per la carretera es partirà en qualsevol moment. Aixó sí, que no falti el dvd, un equalitzador i la ràdio, ya man!!!

Després de creuar el portal -tancat amb clau i que obren només pels visitants- entrem al recinte del Bob Marley Mausoleum. Música reggae, pràcticament cap turista, bon ambient, calma, i com ja va passar al Bob Marley Museum i a Tuff Gong, a l'ambient hi ha alguna cosa més que aire, i no em refereixo al fum de la marihuana, bastant omnipresent a tot arreu.

El nostre guia és un rastaman tot curiós que es fa anomenar The Captain Crazy. Quin paio!!! A més d'explicar de tot i més, canta, ens fa cantar, riu de manera escandalosa com si estigués condemnat a fer-ho i quan acaba la visita et demana, sí o sí, propina. Homeeeeee, nanoooooo!!! Vols dir que a la tomba d'en Marley ha de ser l'únic lloc de tots els que hem estat que en comptes de contestar Respect com fan tots si dius que no vols donar res has de quasi obligar a fer-ho?!?! I menys encara quan ja has pagat l'entada. En fi, deixem-ho estar...

Aquesta és l'entrada d'on està enterrat en Marley juntament amb un germanastre. A dins no s'hi poden fer fotos. L'altra foto és de la tomba de la seva mare, que va morir fa dos anys. A la finca també hi ha enterrats altres familiars. Per moure't tant per la tomba d'ell com per la seva casa natal -a baix a la dreta- t'has de descalçar en senyal de respecte.

Després de passar per la botiga, comprar algunes samarretes i dinar al restaurant -molt bo i a preu de turista- emprenem el camí de tornada. Trobem al mateix nano del cotxe que ens ha pujat i que ara ens baixa a Alenxandra. Després agafem un taxi fins a Browms Town i mentre esperem que el minibus arrenqui, faig aquestes fotos de la gent que voleiava per allà.

I poc més a explicar. Quan arribem a Ochi estem força cansats, fem una volteta, sopem, tornem a parlar una estoneta amb el venedor de cds i dvds i cap a la piltra. Hem decidit quedar-nos una nit més a Ochi, demà anirem a un lloc turístic però que l'Indra em diu que val la pena anar-hi. I jo li faig cas, és clar!

Dimecres 10 de febrer, Dunn's River Falls

Doncs sí, realment valia la pena visitar les Dunn's River Falls, unes cascades que van baixant de mica en mica des de 180 metres fins a la platja. El recorregut comença a la platja -escenari d'algunes escenes d'alguna peli d'en James Bond- i es poden remuntar per l'aigua, però entre la gentada que hi ha, les poques ganes que en tenim i les motxilles a l'esquena, preferim primer passejar i no fer res durant una llarga estona a la punta més solitària i tranquila de la platja -en contraposició a l'altra punta...- i després anar pujant pel camí que voreja les cascades.

Després de rebutjar pujar a un taxi ben bé a la sortida del parc perquè ens cobrava 10 vegades més que si l'agafàvem a la carretera, cosa que evidentment fem, busquem un lloc per dinar. Aquí ja costa més no anar a cap lloc turístic. L'Indra veu a uns quants jamaicans asseguts en una taula llarga, uns menjant, els altres fent trapis amb cds. A darrera hi ha un lloc de venda de menjar, bé no arribaria a restaruant, hi ha 2 tauletes a dins per seure i la de fóra. O sigui que anem a fóra a seure enmig d'ells. És la millor estratègia perquè passin de tu, barrejar-te amb ells, anar a la teva i fer com si fossi negre, ha ha ha ha!!!

Ha arribat l'hora d'agafar el bus cap Kinsgton. Pel port de muntanya, el mateix que l'altre dia, quedem travats una bona estona enmig d'una corva amb un camió. Al final, maniobra amunt maniobra avall, amb el daltabaix al costat i la gent rient i comentant la jugada, aconseguim passar. Mentrestant, a la tele del bus tornen a posar la mateixa peli "pastelera" de fa dos dies...

Jamaica (II), Negril

2010-02-21T22:50:00.029Z

Dissabte 6 de febrer, en ruta cap a Negril en l'aniversari del naixement de Bob Marley

Ens despertem quan els nostres cossos diuen que ja en tenen prou de dormir. Avui ens hem proposat d'arribar a Negril, a la costa oest. A Jamaica, més que saber a quants quilòmetres es troben les coses, el que realment compta és saber, més o menys, quan es pot tardar a anar-hi. I avui tenim tot el dia per arribar-hi, no hi ha pressa...

A les 12:00 ens plantem a l'estació de Knutsford Express, una companyia d'autobusus que opera entre Kingston-Ocho Ríos-Montego Bay (on hem de passar per anar a Negril). El bus no surt fins a les 16:30... ja ho deia, tenim tot el dia... Fem un tomb i dinem per New Kingston, la part de la ciutat on ens trobem, més moderna i arreglada, i a les 15:45 ens disposem a comprar el bitllet però... Qui ho havia de dir que un país tant caòtic et demanin una reserva per tenir plaça assegurada a l'autobus! Ens hem d'esperar fins 20 minuts abans i si hi ha lloc, podrem viatjar. Canguelis, veiem força gent, però el bus no s'omple, buf!!! El viatge val 2400 JMD, 20€.

2 hores fins a Ocho Ríos (per una carretera bastant infernal que creua les Blue Mountains, on hi creix un dels millors cafès del món), parada de 10 minuts i 2 hores més fins a Montego Bay. Durant el viatge a la tele del bus posen una teleserie musical gospel americana, una peli "pastelera" americana i videoclips de música, sí, també "pastelera" americana (jo ja no puc més, vull reggae!!!!). Després agafem un minibus atapeït de gent i amb la música a tot drap, per variar, fins a un poble a prop de Negril, on tots els taxistes ens rodegen i volen que pugem al seu cotxe, aaaaaarrrrrgggg!!!! Keep calm my friend! El taxi ens deixa a l'entrada de Negril, on hem d'agafar un altre taxi per anar a alguna guest house. Portem unes 5 hores i mitja de ruta.

És fosc, no coneixem el terreny i no tenim ni punyetera idea cap a on hem d'anar, si -com ens demana el taxista- a la zona de la platja o a la de l'oest. Diem la platja. Acabem a uns bungalows bastant cutres però amb un llit suficient per dormir; 25 US$ per cap, no està malament, llevat que hi ha un problema amb la porta de la segona habitació, no es pot obrir i hem de dormir junts, per sort el llit és prou ample. Són quasi les 10 de la nit i hi ha gana. Un paio que hi ha per allà fent business (ganja? hachis? cocaine? girls? -ja som a zona turística...-) ens recomana que fem un jerk chicken a la parada d'un curiós rastaman. I ves per on i amb permís d'una paradeta de Port Antonio -segons m'explica l'Indra-, estem jalant un els millors jerk chickens de Jamaica. És realment bo! Però ara, amb la boca picant, haurem d'anar a fer alguna birra... Sentim música a la platja, suposem que hi haurà una gran festa per celebrar el Bob Marley's Birth, però només trobem una festa cutre, amb un grup cutre que toca reggae, en un lloc turístic amb white men buscant jamaicanes a bon preu i white women buscant jamaicans a bon preu. Els uns tenen el que buscaven i els altres aconsegueixen sobreviure i tirar endavant a costa dels "rics" americans i europeus. Perquè si et pots pagar un bitllet per anar a Jamaica és que tens diners, em van dir un dia. Sí, suposo que des d'aquest punt de vista tenen raó...

Diumenge 7 de febrer, caminem fins el Rick's Café

Després de quasi no haver aclucat l'ull per culpa de la munió de galls que hi havia rodejant els bungalows (és clar, el pollastre, aliment nacional) i d'algun moment de crisis (Indra: "jo surto i els mato a tots a cops de pedra!!!!", ens despertem amb el so de la pluja sobre la teulada. Quan para de ploure decidim anar cap a la zona oest a buscar una habitació més acollidora. Ara que és clar veiem com és la zona de la platja de Negril, una carretera farcida d'hotels, cases d'hostes, bungalows, clubs, bars... darrera dels quals hi ha platges, una d'elles de 7 km de llargada. A l'illa hi ha una norma per la qual cap construcció pot superar en alçada a les palmeres; tot i que no s'aplica al 100% és habitual que molts complexer hotelers tinguin pocs pisos d'alçada i sovintegen les "villas" i els bungalows en comptes d'edificis.

Després de caminar per gust uns 40 minuts, dir que no moooooltes vegades a mooooolts taxis (els quals van pitant constantment per trobar clients), creuar el riu i contemplar un parell més d'aquests particulars cartells pintats a mà anunciant concerts i events, trobem una casa d'hostes que pinta bé. Res a veure amb el bungalow d'ahir: també 25 US$ per cap però amb una habitació molt grossa, dos llits i lavabo i dutxa a dins mateix. Aquesta part es veu menys cuidada, menys turística, almenys la part baixa, ja que més amunt comencen a aparèixer alguns complexos hotelers.

Dinem vegeterianament en un acollidor restaurant i seguim caminant cap amunt fins arribar al Rick's Café, considerat entre d'altres reconeixements, un dels 10 millors bars del món. També surt al llibre "1000 llocs per visitar abans de morir". Situat en el punt més occidental de l'illa és famós per les postes de sol sobre l'oceà (diuen que de les millors del món). Malauradament el dia està mig ennuvolat, què hi farem! Després de veure els saltadors tirant-se des de 30 metres -una de les altres atraccions del Rick's Café-, ens apalanquem en uns sofàs, a relaxar-nos i deixar-nos emportar per l'ambient que s'hi respira. L'espectacle d'aigua, sol i núvols que veiem no està gens malament.

Amb el convenciment que hi hauré de tornar en el futur per veure una posta de sol com cal, de mica en mica s'ha anat fent fosc. Un grup de musica puja a l'escenari i comença a tocar, reggae i altres estils. L'Indra ja frissa per tocar la bateria. "Jo els hi pregunto si em deixen tocar". I dit i fet al cap de res ja està tocant, un tema, dos temes, tres, quatre... Al bateria de la banda ja liva bé no fer massa res... I els altres músics, al veure com de bé toca la bateria, doncs contents i a tirar milles. Ya man!!!

És ben fosc, serà qüestió d'anar a sopar. Demà toca anar a Ocho Ríos amb parada a Montego-Bay. Aquesta vegada reservem plaça al bus per internet, no fos cas...